Veure per dins

Veure per dins de Joan Fuster

<< Tothom que camina, passeja l´esquelet >> Així deien, hi suposu que en llatí. Només conec la per una citació de segona mà-, no se quin filosof o téolag probablement remot. L'observació sembla ser, a simple vista, un truiste tan enorme, que les persones sensates estarien en el seu dret de considerar-la una ximpleria. En caminar no cal dir-ho, pasejem el mostre esquelet, com pasejem el fetge, el bigotí o les nostres conviccions polítiques: Tot el problema es redueix, en últim terme, a tenir més o menys complet l'esquelet, a anar afeitat o no, a conservar poc o molt deteriorats el fetge o les conviccions polítiques… Però l'adorable savi que va formolar l'afarisme sabia on anava. L'esquelet és per l'home alguna cosa mes que una part de seu cos: és el mateix símbol de la mort. Pot ser no en totes les épocas, ni en totes les civilitzacions, els ossos humans han merescut la consideracció representativa que han aconseguit entre nosaltres. Peró és cert que, en una determinada mesura, la intrincica corruptibilitat del nostre cos té el seu limit -direm- en l'esquelet: allò que els cucs no arriven a consumir, allò més difícilment es converteix en pols. En tant que desitgi últim, residu impàvid, rastre gairebé inorgànic del que un home <<fou>>, la carcasa reuneix justes i exelces condicions per a significar davant dels nostres ulls l'enunjasa imatge de la mort: de la Mort en majuscúles inclús. La carcassa descarnada és clar (…)

Dit aixó pas-ho a proposar-li una hipotèsis. Imaginis vosté una pel·lícula d'un western, de gangsters, peró sobretot una d'aquelles que narren calides histories d'amor. Una pel·lícula, dic, en la qual la fotografia hagués estat subtituida, dic, en la qual la fotografia hagués estat substituida per la radiografía. L'acció s'escularia aproximadament, com un drama o una comédia entre esquelets. Dos esquelets abraçan-se o disparan-se trets, seria una estampa alucinant. I seria també una estampa allisonadora.

Oscar Parrado Garcia